la turista un millón

Vaig anar al llit amb dos llibres. Em vaig col·locar els pantalons del pijama i em vaig ficar al llit. Amb una mica de por vaig descobrir que era incapaç de llegir en català i que l’ordre de les paraules no tenia cap sentit. Vaig agafar l’altre llibre, aquell estava més clar, però de vegades les paraules jugaven altre cop a canviar de posició. En ell un home deia que s’assemblava a Hemingway, però que la seva dona no hi estava d’acord arribant a semblar-l’hi tot això una mania insuportable, a la dona, a ell no, ell només volia l’acceptació i reconeixement públic de que al menys físicament ell s’assemblava a Hemingway. Després parlava de Paris. Però Paris era secundari. Parlava de Paris i de Hemingway i com Paris i els dos anys que hi va viure el van marcar com a persona. Llavors vaig pensar que potser, si jo hagués estat dos anys a Tokio en comptes de 10 mesos potser si que m’hagués canviat com a persona, i no com ara, que gairebé no ho recordo, i dir he viscut a Tokio em fa com mandra, perquè és com dir he viscut a Lleida. Clar que a Tokio no hi ha boira. Però sí que hi ha cirerers.

Aparté los libros y me escurrí hacia dentro de la cama. La música y un ligero repiqueteo de teclas llegaban desde el comedor. Me acurruqué, y me tapé la cabeza. En posición fetal empecé a notar como mi frente iba creciendo desproporcionadamente hasta llegar a tener la sensación de que mi cabeza era como la del Hombre Elefante. Entonces recordé la fotografía de aquella francesa que se había muerto sola en su casa, porque ninguna ley le permitía quitarse la vida rodeada de su familia. Y esa mujer, con su cabeza deforme, presa de grandes dolores, había tenido que enviar a su familia y amigos a paseo para poder quitarse la vida. Y se murió sola. Sin que nadie le cogiera la mano. Ni la tapara un poquito. Mi frente seguía creciendo, y yo no conseguía quitarme esa fotografía de la mente.

Unas manos ligeramente frías tiraron de la colcha, yo gruñí.

-Què fas aquí?

-No res.

-Com que no res? Estàs al llit amb el folro polar posat i tapada fins al cap.

-M’amago.

-T’amagues?

-Sí. M’amago.

-Ah….

-Ja ha començat a ploure?

-No, encara no.

-Vale, avisa’m quan comenci.

-Vols veure la pluja?

-No, vull saber que el mal de cap acabarà.

Va apagar totes les llums que jo havia deixat enceses. Va canviar la música, i els rollings van deixar pas a un piano molt més suau. Jo vaig tornar a la meva postura fetal, i a pensar en el meu front deforme com el de la francesa de la foto.

Hubiese estado bien que se hubiera quedado.